La sobreprotecció

El petit cangur

Per entendre de quina manera afecta al desenvolupament dels nostres fills la sobreprotecció, ús proposo la lectura d'aquest breu conte i la posterior reflexió: 

"Busquem el millor per als nostres fills/es?... o busquem la carència de patiment sobre nosaltres mateixos/as?"

Un dia, el Petit Cangur va treure el cap forat de la bossa i va dir: “Oh! Que n’és de gran el món. Mare, que puc anar a veure com  és?”

“Ja te l’ensenyaré jo, no cal que surtis de la bossa. Et podries fer mal, o trobar males companyies i exposar-te a perills innecessaris”- va dir la mare  mentre acariciava dolçament el seu pèl suau -, “jo sóc una mare responsable i decent”. El Petit Cangur va sospirar, va callar i es va quedar quietó a dins la bossa.

Però Petit Cangur creixia, es feia gran, i quan gairebé ja no cabia dins la bossa la mare li va ordenar: “Et prohibeixo que creixis!”I el Petit Cangur, que era molt obedient, va parar de créixer en aquell mateix instant.

El Petit Cangur , des de la bossa veia coses i feia preguntes a la mare. Era un noi intel·ligent i tot ho trobava interessant. Però la Mare Cangur estava molt molesta perquè no trobava resposta a moltes de es preguntes que el seu fill li feia. Al final li va dir: “Et prohibeixo que facis més preguntes!” I el Petit Cangur no va preguntar mai més res.

Un dia les coses van estar a punt d’arreglar-se. El Petit Cangur, des del seu lloc d’observació, va veure una cangureta preciosa. “Mare! –va dir-, em vull casar amb aquella cangureta”.

“Ai! –va respondre la mare-, “em vols abandonar per anar-te’n amb una qualsevol? Et prohibeixo que et casis!” I el Petit Cangur no es va casar.

Quan la Mare Cangur es va morir van venir a treure el Petit Cangur de la bossa de la difunta. Era un animal estrany. El seu cos era petit, però en canvi feia cara de vell.

Quan el van deixar a terra tot el seu cos es va amarar d’una suor freda. “Tinc por” –va dir. “Si us plau, em voleu posar en el sot d’aquell arbre?”

I el Petit Cangur va passar la resta dels seus dies mirant el món des de l’arbre. De tant en tant comentava: “Realment, que n’és de gran el món!”